A Londres SE26 estem acostumats al glamur (Kelly Brook i Jason Statham vivien damunt del dentista). Però quan els talons d'Anouska Hempel colpegen el ciment esquerdat de la plaça d'aparcament fora de casa meva, es fa difícil no pensar en aquelles fotografies del Picture Post de la reialesa visitant famílies bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. La seva missió en la meva modesta parcel·la de barri, però, consisteix en alguna cosa més que oferir simpatia. Hempel, la dona que va inventar l'hotel boutique abans que es conegués amb aquest nom, ha vingut a donar-me la informació que, si s'ha de jutjar pels articles en les revistes d'interiors i els angoixats missatges en els fòrums de bricolatge en línia, la meitat dels propietaris de pisos en el món occidental estan desesperats per aconseguir: com donar a una llar ordinària l'aspecte i l'ambient d'una suite d'hotel de cinc estrelles, d'aquells que cobren 750 lliures esterlines per nit. Per «Hempelitzar», en aquest cas, un modest pis procedent de la reconversió de la llesca del mig d'una casa aparellada de tres pisos d'estil victorià.
«Vostè pot fer-ho», em diu mentre fa un cop d'ull a la meva cuina. «Qualsevol pot fer-ho. No hi ha absolutament cap motiu pel qual no ho hagi de poder fer. Però hi ha d'haver continuïtat entre les habitacions. S'ha de cenyir a una sola idea». Mira amb nostàlgia per l'escala d'incendis. «I hauria de comprar la casa del costat, és clar». Això és una broma. Em penso.
Val la pena aturar-se, però, per rumiar sobre la singularitat d'aquest impuls. L'habitació de l'hotel és un espai amnèsic. Estaríem preocupats si hi trobéssim algun senyal d'un estatger anterior, especialment perquè molts de nosaltres anem als hotels amb la finalitat de fer coses que no faríem a casa. Esperem que les habitacions dels hotels es netegin tan a fons com si se n'acabés de retirar un cadàver del llit (en alguns casos això és, de fet, el que ha succeït). Un interior domèstic es caracteritza per la idea oposada: és un dipòsit de records. La història dels seus habitants ha de ser allà, a les fotos de la lleixa de la xemeneia, als quadres de les parets, als llibres en els prestatges. Si les habitacions d'hotel fossin persones, serien somrients pacients lobotomitzats o psicòpates versemblants.

Al districte SE26 de Londres estem acostumats al glamur: la Kelly Brook i el Jason Statham vivien a sobre del dentista. Però quan els tacons de l’Anouska Hempel colpegen el ciment esquerdat de l’aparcament exterior vora el meu apartament, resulta difícil no recordar aquelles fotografies publicades a la revista Picture Post, que mostraven la reialesa visitant famílies bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. L’objectiu que la porta a la meva fracció modesta de zona residencial és, tanmateix, alguna cosa més que oferir simpatia. Hempel —la dona que inventà l’hotel boutique abans que rebés aquesta exclusiva denominació— ha vingut a proporcionar-me una informació per la qual, si ens atenem als articles de les revistes d’interiorisme i als missatges ansiosos publicats als fòrums de bricolatge a Internet, sospiren la meitat dels propietaris immobiliaris del món occidental: com recrear en una llar comuna l’aparença i el caràcter d’una suite d’hotel de 750 lliures per nit; en aquest cas, per impregnar de l’estil Hempel un apartament modest configurat a la planta intermèdia d’un adossat victorià de tres altures.

«Podries fer-ho», diu, fent un cop d’ull a la meva cuina. «Qualsevol podria fer-ho. Res no ho impedeix, però cal que hi hagi continuïtat entre les cambres. Han de seguir totes una mateixa idea». Mira pensativa cap a l’escala d’incendis. «I hauries de comprar la casa del costat, és clar». És una broma, suposo.

...

No obstant això, val la pena aturar-se a considerar la raresa d’aquest impuls. Les habitacions d’hotel són un espai amnèsic. Ens molestaria que conservessin restes dels ocupants anteriors, especialment perquè molts hi acudim per fer allò que mai no faríem a casa nostra. Esperem que una habitació d’hotel es netegi tan a fons como si acabessin d’aixecar-hi un cadàver del llit (quelcom que, en alguns casos, haurà succeït de debò). L’interior d’una llar encarna la idea contrària: és un magatzem de records. La història dels seus habitants s’ha de reflectir en les fotos que hi ha sobre la xemeneia, en els quadres de la paret, en els llibres dels prestatges... Si les habitacions d’hotel fossin persones, serien pacients lobotomitzats somrients o psicòpates plausibles.

Estem acostumats al glamur de la zona de Sydenham (SE26) de Londres: La Kelly Brook i en Jason Statham solien viure sobre la consulta d'un dentista. Però quan els tacons de l'Anouska Hempel xoquen amb el ciment esquerdat del pàrquing de davant del meu pis, és difícil de no pensar a aquelles fotografies de la reialesa, de quan visitaven famílies que havien patit bombardejos durant la segona guerra mundial. La seva missió en el meu humil barri de l'extraradi, va, no obstant això, més enllà d'oferir el seu condol. Hempel - la dona que va inventar "l'hotel boutique" abans que aparegués cap marca registrada - ha vingut a donar-me informació per la qual, considerant la proliferació a les revistes d'interiorisme i les col·laboracions inquietes als fòrums en línea del DIY (do it yourself, és a dir, "fes-t'ho tu mateix"), la meitat dels propietaris del món occidental paren bojos: com donar-li a una casa corrent l'estil i l'efecte d'una suite de 750 dòlars la nit d'un hotel de cinc estrelles. És a dir, com Hempelitzar, en aquest cas, un humil pis format a partir del pis del mig d'un tríplex adossat d'estil Victorià.

"Podries fer-ho", - diu, donant un cop d'ull a la meva cuina. "Qualsevol podria fer-ho. No hi ha cap raó per creure que no. Però hi ha d'haver certa coherència entre les habitacions. S'ha de seguir una sola idea."- mira de manera nostàlgica cap a l'escala d'incendis. "I per descomptat, hauràs de comprar-te la casa del costat." Això és broma. O això crec.

[...]

Val la pena aturar-se, no obstant, a valorar la raresa d'aquest impuls. Les habitacions d'hotel són espais amnèsics. Ens molestaria que hi hagués cap símbol de la presència d'un ocupant previ, especialment tenint en compte que la majoria de nosaltres acudim als hotels per poder fer coses que no faríem a casa. Esperem que hagin netejat les habitacions tan meticulosament com si n'acabessin de treure un cadàver del llit (en alguns casos, fins i tot haurà succeït.) L'interior casolà encarna la idea oposada: és un magatzem de records. La història dels seus inquilins hauria de ser-hi present: a les fotografies de la cartel·la de la llar de foc, als quadres de la paret, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d'hotel fossin persones, serien pacients lobotomitzats amb un somriure als llavis, o psicòpates convincents.

Estem acostumats al glamur, al sud-est de Londres (distr. 26, Sydenham): la Kelly Brook i en Jason Statham solien viure a sobre del dentista. Però quan els talons de l'Anouska Hempel trepitgen el ciment esquerdat dels aparcaments de sota del meu pis, es fa difícil no pensar en aquelles imatges del Picture Post, en què els membres de la reialesa visitaven les famílies que havien estat bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. Així i tot, la seva missió, des de la meva humil opinió de suburbi, té a veure amb alguna cosa més que amb el fet de mostrar-se solidària. Hempel (la dona que va inventar l'hotel boutique abans que rebés aquesta mateixa denominació) ha vingut a donar-me una informació que sembla que, pel que he vist a les revistes d'interiorisme i als fòrums de bricolatge, la meitat de propietaris d'Occident estan desesperats per saber: com fer que una casa convencional sembli i faci les mateixes vibracions que una suite d'hotel de 750 lliures la nit (uns 930€). Per tal de Hempelitzar, en aquest cas concret, un habitatge humil construït amb la meitat d'una casa victoriana adossada de tres plantes.

-Ho podries fer -diu, tot fent un cop d'ull a la cuina. -Qualsevol ho podria fer. No hi ha cap mena de raó per pensar que no. Però hi ha d'haver continuïtat entre les habitacions, s'ha de seguir una única idea-. Es mira amb nostàlgia l'escala d'incendis, -i hauries de comprar la casa del costat, esclar. És broma. Suposo.

(...)

Però val la pena parar-se a pensar en l'estranyesa d'aquesta idea. Una habitació d'hotel és un espai amnèsic. Ens preocuparia si presentés senyals d'un ocupant anterior, sobretot perquè molts de nosaltres anem als hotels per fer coses que no faríem a casa. Una habitació d'hotel volem que la netegin tan a fons com si haguessin tret un cadàver del llit arrossegant-lo (en alguns casos, de fet, això és el que haurà passat). Un interior domèstic desprèn tot el contrari: és un magatzem de records. La història dels qui hi vi viuen hauria d'estar present a les fotos sobre de la llar de foc, als quadres de la paret, als llibres de les estanteries. Si les habitacions d'hotel fossin persones, serien pacients somrients a qui han practicat una lobotomia o possibles psicòpates.

Estem acostumats al glamur, al districte SE26 de Londres: Kelly Brook i Jason Statham vivien al pis de dalt del dentista. Però quan els talons d'Anouska Hempel repiquen sobre el ciment de l'aparcament a l'exterior del meu pis, és difícil no pensar en aquelles fotografies del Picture Post que mostraven membres de la reialesa visitant les famílies que havien patit bombardeigs durant la Segona Guerra Mundial. La seva missió en el meu modest espai del suburbi és, però, quelcom més que oferir simpatia. La Sra. Hempel -la dona que va inventar l'hotel boutique ja abans que rebés aquesta denominació- ha vingut a donar-me informació per la qual, si hem de jutjar per les dobles pàgines a les revistes d'interiorisme i els ansiosos missatges als fòrums de bricolatge, la meitat dels propietaris del món occidental semblen desesperats: com donar a una llar ordinària l'aspecte i l'aire d'una suite d'hotel de cinc estrelles de 750 lliures per nit. Per "hempelitzar", en aquest cas, un modest pis format a partir de la divisió per la meitat d'una casa victoriana de tres plantes semiadossada .

"Podries fer-ho", diu ella, donant un cop d'ull a la cuina. "Qualsevol podria fer-ho. No hi ha absolutament cap raó perquè no. Però ha d'haver-hi continuïtat entre les habitacions. S'ha de seguir amb una sola idea". Llavors mira pensativa cap a la sortida d'incendis. "I hauries de comprar la casa del costat, és clar". És broma. Crec.


...

Val la pena parar-se, però, a considerar la raresa d'aquest impuls. Una habitació d'hotel és un espai amnèsic. Ens inquietaria trobar-hi qualsevol senyal d'un ocupant previ, particularment perquè molts de nosaltres anem als hotels per fer coses que no faríem a casa. Esperem de l'habitació de l'hotel que hagi estat netejada tan minuciosament com si un cadàver acabés de ser aixecat del llit. (En alguns casos, això pot haver passat realment). L'interior d'una llar simbolitza la idea oposada: és un dipòsit de records. La història dels seus habitants ha d'ésser-hi present a les fotos sobre la lleixa, als quadres de la paret, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d'hotel fossin persones, serien pacients lobotomitzats somrients o psicòpates plausibles.

Al districte SE26 de Londres estem acostumats al glamur: Kelly Brook i Jason Statham vivien al pis de sobre el dentista. Tot i que quan els talons d'Anouska Hempel copegen el ciment clivellat de la zona d'aparcament de davant del meu apartament, costa no pensar en aquelles fotografies que sortien al Picture Post de la realesa visitant les famílies que havien estat bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. La seva missió al meu trosset de barri residencial, però, anava més enllà d'oferir compassió. Anouska Hempel -la dona que va inventar l'hotel boutique abans que se'n patentés el nom- ha vingut a donar-me una informació per la qual, si hem de jutjar per les sovints aparicions a revistes de decoració i les ansioses entrades als fòrums de bricolatge, la meitat dels propietaris del món occidental semblen desesperar: com donar a una llar normal l'aparença i l'ambient d'un hotel de cinc estrelles, d'una suite a mil euros la nit? Com "hempelitzar", en aquest cas, un modest apartament format a partir d'una divisió de la segona planta d'una casa parellada victoriana de tres pisos?

"Ho podries fer tu mateix", diu ella, mentre examina la meva cuina, "qualsevol pot. No hi cap raó que ho impedeixi. Però ha d'haber-hi una certa continuitat entre les habitacions. S'ha de mantenir la mateixa idea a tot arreu". I mirant pensativa més enllà de l'escala d'incendis em diu que sens dubte hauria de comprar el pis del costat. Suposo que feia broma.

...

Paga la pena, però, parar-se a considerar la raresa d'quest impuls. L'habitació d'hotel és un espai amb amnèsia. Ens resultaria molt torbador si mantingués cap rastre de l'ocupant anterior, sobretot quan molts de nosaltres anem a hotels a fer coses que no faríem a casa. Esperem que una habitació d'hotel s'hagi netejat tan a fons com si s'acabés de treure un cadàver del llit (de fet, en alguns casos és això exactament el que ha passat). L'interior de la llar expressa la idea oposada: és un magatzem de records. La història dels seus habitants hauria de ser a les fotos sobre la xemeneia, als quadres de les parets, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d'hotel fossin persones serien somrients patients lobotomitzats o veritables psicòpates.

Al codi postal SE26 de Londres estem acostumats al glamur: Kelly Brook i Jason Statham solien viure a sobre del dentista. Però quan els tacons d'Anouska Hempel piquen el ciment esquerdat de 'l'aparcament, ès difícil no pensar en aquelles fotografies de la Segona Guerra Mundial, al Picture Post, de la reialesa visitant les famílies afectades pels bombardeigs. La seua missió al meu modest tram del suburbis, tanmateix, comporta més que brindar compassió. Hempel - la dona que va inventar els hotels boutique abans de què ningú els anomenés així - ha vingut a proporcionar-me una informació per la qual, si hem de jutjar per les fotografies a doble pàgina de les revistes de decoraciò i per les entrades ansioses als fòrums de bricolatge, la meitat de propietaris del mòn occidental semblen desesperats per aconseguir; còm donar a una llar ordinària l'aspecte i l'atmosfera d'una suite d'hotel de cinc estrelles de 750 £ la nit. Per a "Hempelitzar", en aquest cas, un pis modest a la segona de tres plantes d'un dúplex victorià.

"Podries fer-ho", diu ella, fent una ullada a la meua cuina "Qualsevol podria fer-ho. No n'hi ha cap raó, en absolut, per la qual no podries fer-ho. Però ha d'haver continuitat entre les habitacions. S'ha de seguir una única idea com a fil conductor." Mira melancòlicament cap a l'escala d'incendis. "I hauries de comprar la casa del costat, és clar." Això era en broma. Crec.

...

Val la pena fer una pausa, però, per a considerar l'estranyesa d'aquest impuls. L'habitació d'hotel és un espai amnèsic. No estaríem a gust si n'hi hagueren traces d'un ocupant previ, particularment tenint en compte que molts de nosaltres anem als hotels per a fer coses que no faríem a casa. Esperem que les habitacions d'hotel hajen sigut netejades tan a consciència com si just s'haguera tret un cadàver del llit. (En alguns casos, això haurà ocorregut realment). L'interior domèstic representa l'idea oposada: és un magatzem de records. L'història dels seus habitants hauria d'ésser allà a les fotos de la lleixa, a les pintures penjades a la paret, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d'hotel fòren persones, serien lobotomitzats somrients o psicòpates plausibles.

Ja estem acostumats al glamur associat amb l’SE26 de Londres: la Kelly Brook i en Jason Statham vivien a dalt del dentista. Però quan l’Anouska Hempel posa els peus al ciment esquerdat de la zona d’aparcament de davant de casa meva, se’m fa difícil no pensar en les fotografies del Picture Post en què la reialesa visitava famílies que ho havien perdut tot durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Ara bé, la seva missió en el meu trosset modest de zona residencial va més enllà de venir-me a oferir la seva cara de pena. Hempel, la dona que va inventar els hotels-boutique abans que se’ls bategés amb aquest nom, m’ha vingut a donar informació que, si es tenen en compte les revistes de disseny d’interiors i els comentaris de to angoixat en els fòrums de bricolatge, la meitat de propietaris immobiliaris d’occident està obsessionada per aconseguir: com donar-li a una casa d’allò més normal i corrent l’aspecte i l’ambient en general d’una suite d’hotel de 750 esterlines la nit. O sigui, que en aquest cas ha vingut ha Hempelitzar un piset modest, el trosset del mig resultat de la divisió d’una casa victoriana de tres pisos.

⎯Ho podries fer ⎯em diu tot donant un cop d’ull a la cuina⎯. Ho podria fer qualsevol. Res no t’ho impedeix. Això sí, hi ha d’haver continuïtat d’habitació a habitació. Una sola idea que s’estengui per tot l’espai. ⎯Mira amb cara de pena més enllà de l’escala d’incendis.⎯ I hauries de comprar la casa del costat. ⎯M’ho prenc com una broma. Ho és, oi?

…

Però val la pena aturar-se a pensar en aquest impuls curiós. Les habitacions d’hotel són un espai amnèsic. Ens molestaria força si aportessin rastres dels ocupants previs, sobretot perquè molts de nosaltres anem als hotels a fer coses que no faríem a casa. De l’habitació d’hotel esperem que estigui neta i desinfectada com si n’haguessin tret un cadàver d’entre els llençols. (A vegades és ben bé així). Mentre que l’interior domèstic és tot el contrari: hi acumulem records. La història dels seus ocupants ha de quedar palesa a les fotografies de damunt la lleixa de la llar de foc, als quadres de les parets, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d’hotel fossin persones, serien individus de somriure estampat a qui se’ls ha practicat una lobotomia o psicòpates creïbles.