We're accustomed to glamour in London SE26: Kelly Brook and Jason Statham used to live above the dentist. But when Anouska Hempel's heels hit the cracked cement of the parking space outside my flat, it's hard not to think of those Picture Post photographs of royalty visiting bombed-out families during the second world war. Her mission in my modest tract of suburbia is, however, about more than offering sympathy. Hempel—the woman who invented the boutique hotel before it bore any such proprietary name—has come to give me information for which, judging by the spreads in interiors magazines and anxious postings on online DIY forums, half the property-owners in the Western world seem desperate: how to give an ordinary home the look and the vibe of a five-star, £750-a-night hotel suite. To Hempelise, in this case, a modest conversion flat formed from the middle slice of a three-storey Victorian semi.
"You could do it," she says, casting an eye around my kitchen. "Anyone could do it. Absolutely no reason why not. But there has to be continuity between the rooms. A single idea must be followed through." She looks out wistfully over the fire escape. "And you'd have to buy the house next door, of course." That's a joke. I think.
...
It's worth pausing, though, to consider the oddness of this impulse. The hotel room is an amnesiac space. We would be troubled if it bore any sign of a previous occupant, particularly as many of us go to hotels in order to do things we would not do at home. We expect a hotel room to be cleaned as thoroughly as if a corpse had just been hauled from the bed. (In some cases, this will actually have happened.) The domestic interior embodies the opposite idea: it is a repository of memories. The story of its inhabitants ought to be there in the photos on the mantelpiece, the pictures on the wall, the books on the shelves. If hotel rooms were people, they would be smiling lobotomy patients or plausible psychopaths. | Estem acostumats al glamur de la zona de Sydenham (SE26) de Londres: La Kelly Brook i en Jason Statham solien viure sobre la consulta d'un dentista. Però quan els tacons de l'Anouska Hempel xoquen amb el ciment esquerdat del pàrquing de davant del meu pis, és difícil de no pensar a aquelles fotografies de la reialesa, de quan visitaven famílies que havien patit bombardejos durant la segona guerra mundial. La seva missió en el meu humil barri de l'extraradi, va, no obstant això, més enllà d'oferir el seu condol. Hempel - la dona que va inventar "l'hotel boutique" abans que aparegués cap marca registrada - ha vingut a donar-me informació per la qual, considerant la proliferació a les revistes d'interiorisme i les col·laboracions inquietes als fòrums en línea del DIY (do it yourself, és a dir, "fes-t'ho tu mateix"), la meitat dels propietaris del món occidental paren bojos: com donar-li a una casa corrent l'estil i l'efecte d'una suite de 750 dòlars la nit d'un hotel de cinc estrelles. És a dir, com Hempelitzar, en aquest cas, un humil pis format a partir del pis del mig d'un tríplex adossat d'estil Victorià. "Podries fer-ho", - diu, donant un cop d'ull a la meva cuina. "Qualsevol podria fer-ho. No hi ha cap raó per creure que no. Però hi ha d'haver certa coherència entre les habitacions. S'ha de seguir una sola idea."- mira de manera nostàlgica cap a l'escala d'incendis. "I per descomptat, hauràs de comprar-te la casa del costat." Això és broma. O això crec. [...] Val la pena aturar-se, no obstant, a valorar la raresa d'aquest impuls. Les habitacions d'hotel són espais amnèsics. Ens molestaria que hi hagués cap símbol de la presència d'un ocupant previ, especialment tenint en compte que la majoria de nosaltres acudim als hotels per poder fer coses que no faríem a casa. Esperem que hagin netejat les habitacions tan meticulosament com si n'acabessin de treure un cadàver del llit (en alguns casos, fins i tot haurà succeït.) L'interior casolà encarna la idea oposada: és un magatzem de records. La història dels seus inquilins hauria de ser-hi present: a les fotografies de la cartel·la de la llar de foc, als quadres de la paret, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d'hotel fossin persones, serien pacients lobotomitzats amb un somriure als llavis, o psicòpates convincents.
|