ProZ.com translation contests »
11th ProZ.com translation contest: "Contemporary society" » English to Catalan » Entry by Susana G.


Source text in English

Translation by Susana G. (#12533)

We're accustomed to glamour in London SE26: Kelly Brook and Jason Statham used to live above the dentist. But when Anouska Hempel's heels hit the cracked cement of the parking space outside my flat, it's hard not to think of those Picture Post photographs of royalty visiting bombed-out families during the second world war. Her mission in my modest tract of suburbia is, however, about more than offering sympathy. Hempel—the woman who invented the boutique hotel before it bore any such proprietary name—has come to give me information for which, judging by the spreads in interiors magazines and anxious postings on online DIY forums, half the property-owners in the Western world seem desperate: how to give an ordinary home the look and the vibe of a five-star, £750-a-night hotel suite. To Hem­pelise, in this case, a modest conversion flat formed from the middle slice of a three-storey Victorian semi.

"You could do it," she says, casting an eye around my kitchen. "Anyone could do it. Absolutely no reason why not. But there has to be continuity between the rooms. A single idea must be followed through." She looks out wistfully over the fire escape. "And you'd have to buy the house next door, of course." That's a joke. I think.

...

It's worth pausing, though, to consider the oddness of this impulse. The hotel room is an amnesiac space. We would be troubled if it bore any sign of a previous occupant, particularly as many of us go to hotels in order to do things we would not do at home. We expect a hotel room to be cleaned as thoroughly as if a corpse had just been hauled from the bed. (In some cases, this will actually have happened.) The domestic interior embodies the opposite idea: it is a repository of memories. The story of its inhabitants ought to be there in the photos on the mantelpiece, the pictures on the wall, the books on the shelves. If hotel rooms were people, they would be smiling lobotomy patients or plausible psychopaths.
Al districte SE26 de Londres estem acostumats al glamur: Kelly Brook i Jason Statham vivien al pis de sobre el dentista. Tot i que quan els talons d'Anouska Hempel copegen el ciment clivellat de la zona d'aparcament de davant del meu apartament, costa no pensar en aquelles fotografies que sortien al Picture Post de la realesa visitant les famílies que havien estat bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. La seva missió al meu trosset de barri residencial, però, anava més enllà d'oferir compassió. Anouska Hempel -la dona que va inventar l'hotel boutique abans que se'n patentés el nom- ha vingut a donar-me una informació per la qual, si hem de jutjar per les sovints aparicions a revistes de decoració i les ansioses entrades als fòrums de bricolatge, la meitat dels propietaris del món occidental semblen desesperar: com donar a una llar normal l'aparença i l'ambient d'un hotel de cinc estrelles, d'una suite a mil euros la nit? Com "hempelitzar", en aquest cas, un modest apartament format a partir d'una divisió de la segona planta d'una casa parellada victoriana de tres pisos?

"Ho podries fer tu mateix", diu ella, mentre examina la meva cuina, "qualsevol pot. No hi cap raó que ho impedeixi. Però ha d'haber-hi una certa continuitat entre les habitacions. S'ha de mantenir la mateixa idea a tot arreu". I mirant pensativa més enllà de l'escala d'incendis em diu que sens dubte hauria de comprar el pis del costat. Suposo que feia broma.

...

Paga la pena, però, parar-se a considerar la raresa d'quest impuls. L'habitació d'hotel és un espai amb amnèsia. Ens resultaria molt torbador si mantingués cap rastre de l'ocupant anterior, sobretot quan molts de nosaltres anem a hotels a fer coses que no faríem a casa. Esperem que una habitació d'hotel s'hagi netejat tan a fons com si s'acabés de treure un cadàver del llit (de fet, en alguns casos és això exactament el que ha passat). L'interior de la llar expressa la idea oposada: és un magatzem de records. La història dels seus habitants hauria de ser a les fotos sobre la xemeneia, als quadres de les parets, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d'hotel fossin persones serien somrients patients lobotomitzats o veritables psicòpates.


Discuss this entry